Encarna Sansaloni i Josep Carles Casimiro miren de prop el paisatge de Tavernes | entrevista 6

11.12.2014 – El dimecres 5 de novembre l’equip redactor de l’Estudi de Paisatge va entrevistar a Encarna Sansaloni i Josep Carles Casimiro al centre social Braç Treballador de Tavernes. Encarna i Josep són historiadors i catedràtics d’història d’institut, ambdós han treballat molt els itineraris didàctics. A més, Encarna és coordinadora acadèmica de l’UNED a Gandia i autora del llibre “El tren Carcaixent-Dénia al seu pas per la Valldigna 1864-1969. Repercussions socials, econòmiques i urbanes” editat per la Mancomunitat de la Valldigna. Aquesta entrevista forma part del procés de participació ciutadana de l’Estudi de Paisatge.

Comencem parlant sobre les unitats de paisatge, Encarna i Josep ens avancen que ells van a parlar a l’entrevista dels edificis emblemàtics del poble, de la zona urbana més antiga, del seu patrimoni històric i cultural sense oblidar el patrimoni desaparegut.

En quant als punts d’observació del paisatge, Encarna i Josep pensen que els més representatius són la muntanya de Les Creus i el mirador de la Mediterrània (Racó Joana). També citen com a punt d’observació el Mur de Defensa, i destaquen la importància de la seua construcció perquè va permetre canalitzar les avingudes fortes d’aigua en temps de pluja, i que començara el desenvolupament del poble cap a la part més baixa.

Personalment els agrada la senda de la Cadira, ja que són molt panoràmiques les vistes, des d’alli es visualitza el Racó de Joana, tot el poble i la platja fins a l’Albufera. Altres punts d’observació interessants són des de les Fontetes de Cantus, i des de la cova del Bolomor. En resum, des d’aquests punts d’observació del paisatge es pot comprovar els diferents microclimes existents a la Valldigna amb una vegetació natural molt diversificada.

Encarna i Josep fan senderisme, i constaten que la Valldigna és molt visitada per diversos col·lectius, diuen que els caps de setmana es veu a molta gent caminar per les nostres muntanyes i remarquen que sempre per qualsevol senda, per amagada que estiga, sempre es troben en gent i que a sovint “són de fora”.

Comentem també altres punts d’observació que ja no existeixen, com per exemple la vista des del  Calvari o des dels carrers de la part més alta del poble fins a la carretera quan les cases eren més baixetes i no hi havien construccions en altura.

Al parlar d’itineraris paisatgístics, Encarna i Josep comenten que ells proposarien itineraris temàtics i turisme cultural a la vall, amb l’objectiu de millorar el coneixement del poble, posar-lo en valor, obrir-ho a les persones que ens visiten. Encarna ens comenta que els dijous fan visites guiades a l’església de Sant Pere per a ensenyar-la i explicar-la, aquesta iniciativa els pareix molt interessant. També comentem altres projectes que s’han realitzat en diferents pobles com la xarxa de  ‘Ciutats Educadores’ a Gandia, les rutes turístiques a través de codis QR a Badalona o la Rosespedia, l’enciclopèdia participativa del patrimoni cultural de Roses (Girona).

Encarna i Josep pensen que s’haurien de revaloritzar els espais públics i el patrimoni del poble, posant cartells  informatius de la seua història i codis QR en els seus edificis, com per exemple, l’edifici de l’Ajuntament i l’espai que l’envolta, la casa col·lecta, que estava al carrer Convent, el passeig o segon prado comarcal i el refugi de la guerra civil, a  l’actual passeig del País Valencià, l’antic hospital, etc.

Encarna ens conta com des de l’institut i com a professors d’història han intentat reivindicar el patrimoni de Tavernes, una d’aquestes reivindicacions va ser la del Prado Comarcal demanant que es conservaren  els  escuts que hi havien en cada una de les naus, també van demanar que al menys es conservara la façana de l’antic escorxador que tenia en guix pintat un cap d’animal amb banyes i que el safareig no desapareguera. No ho van aconseguir i avui és l’actual Casa de la Música.

Parlem del carrer Sant Agustí, un dels més importants de Tavernes per les seues cases modernistes. En aquest carrer fa poc de temps es van enderrocar dues cases que van pertànyer a les famílies Almel·la-Rojas i Santonja-Almel·la. Un dels seus propietaris D. Luis de Santonja va ser el primer marqués de Villagracia, única família amb títol nobiliari que ha tingut Tavernes. L’enderrocament va produir-se perquè no tenien protecció. Comentem al respecte que el Catàleg de Bens i Espais Protegits del Pla General d’Ordenació Urbana de l’any 2004 no contempla quasi res del patrimoni del municipi. Pensen que s’han perdut i es poden perdre en el futur elements representatius del poble i aquesta és una de les raons per reivindicar més protecció al patrimoni cultural i històric valldignenc.

Respecte als valors tangibles i intangibles. Encarna i Josep afirmen que el poble, i el seu nucli urbà, és un valor en si mateix, té un valor emocional intangible, doncs encara es poden escoltar les petjades dels antics morisquets caminant pels seus carrerons. Els agradaria tenir un “poble sostenible” on la gent s’arrelara. Pensen que la memòria històrica és molt important i té que perviure, al fil de la memòria parlem dels antics noms dels carrers, pensem que haurien de mantenir-se i retolar els carrers amb el nom actual i amb l’antic sempre que aquests siguen emblemàtics.

Encarna i Josep viuen al carrer Nou on hi ha cases de fa 70-80 anys i que moltes d’elles mantenen una certa tipologia en les façanes. Comenten que als carrers del poble cal cuidar més la tipologia de les vivendes i protegir les façanes més antigues. Pensen que caldria protegir més aquest patrimoni des de l’Ajuntament.

Parlem de l’antic Hospital, avui Centre Social Dolores Rojas, dels quadres amb els retrats de ‘Doña Orofila’ i ‘ Don Gabriel Hernández’. La senyora Orofila va pagar la construcció de l’hospital dels pobres amb la condició de que si no tenia un ús públic havia de tornar-se a la seua família. El poble de Tavernes pagava el seu manteniment. Pensen que aquests dos retrats haurien d’estar a l’Ajuntament, en un lloc destacat per tal de donar-los més importància per tot el que vàren fer aquestes persones.

Pensen que cal dotar de més qualitat al poble, posant en valor tots els elements que el conformen, per tal que els valldignencs el coneguen millor, el cuiden i l’estimen perquè no es pot voler allò que no es coneix. Els elements que destaquen són l’entorn de l’Ajuntament, l’antic l’hospital, l’església, l’ermita del Calvari, la torre de Guaita i l’ermita de Sant Llorenç.

Parlem del carrer Convent, hui en dia anomenat carrer Gabriel Hernández, malgrat que en la memòria col·lectiva perdura el nom de ‘carrer Convent’ perquè allí va estar durant molts anys la Casa Col·lecta del monestir de la Valldigna, que es conservava fins fa uns quants anys en bon estat. Quan va morir l’alcalde Gabriel Hernández l’any 1921, l’ajuntament el va retolar amb el seu nom, perquè vivia en aquest carrer. Fou l’alcalde que portà el poble a la modernitat: va inaugurar la nova Casa Consistorial, amb les escoles, el cementeri, la conducció d’aigües potables al poble, l’escorxador, l’enllumenat públic, el safareig i la calçada que condueix a la platja, entre altres. Pensen que s’hauria de donar a conèixer a les noves generacions la seua trajectòria i remarquen que caldria posar el seu retrat en un lloc més significatiu.

Altre aspecte que consideren molt important són els plafons ceràmics que es troben als carrers i  dintre d’algunes cases antigues, molts d’ells de finals del segle XVIII i del XIX. A més destaquen la importància del Calvari, per la seua grandària i pels seus plafons ceràmics, de gran valor històric. És l’únic de la Safor que té a més de les capelletes de les estacions del Via Crucis, les que representen els Set Dolors de la Verge i la vida de Sant Josep.

Quan parlem d’itineraris paisatgístics, destaquen el camí del mur de defensa, la plaça 9 d’octubre, i la font del Canut, molt important perquè va ser la primera font pública que va tenir Tavernes.

Parlem dels Sequers, pensen que són construccions molt importants i que s’han de protegir els que queden ja que actualment no tenen cap nivell de protecció. Pensen que s’haurien de conservar i proposen que es podria fer un museu de l’arròs en algun d’ells, “perquè els nostres nets coneguen per exemple les ferramentes que s’utilitzaven, com es conreava, etc”. També proposen que es faça un museu de la taronja. Pensen que a Tavernes seria factible el poder plantejar un futur projecte museístic implicant a un col·lectiu de  persones majors que aportarien fotos, ferramentes, experiència, etc. Diuen que “és important que es conserve en la  memòria col·lectiva”. Tot això s’hauria d’impulsar des dels poders públics. Pensen que no s’han de perdre els vestigis del passat i que cal conservar el que tenim i saber transmetre-ho. Fiquen l’exemple de Borriana, on tenen el museu de la taronja. Allí van trobar informació sobre la marca vallera ‘Rosita’ visitant el museu de la taronja d’aquesta localitat i els va sorprendre gratament. Ens conten que famílies procedents de Borriana es van establir a Tavernes creant magatzems de taronges i hortalisses, al llarg de la carretera i prop de l’estació del tren per poder enviar la mercaderia als diferents mercats.

Al respecte de la seda, comenten que en el poble quasi no queden arbres de moreres però el que encara queden són les estructures en les cases més antigues, les andanes, on es ficaven les fulles de les moreres per alimentar als cucs. El filat de la seda va ser important a Tavernes en el segle XVIII.

Parlem també del Trapig del Ràfol, on es transformava la canyamel en sucre en els segles XVI i XVII. Encarna pensa que les runes de l’ermita del Ràfol estan desprotegides, es troba dins d’una propietat privada, abans es podia visitar però ara és molt difícil.

Sobre el tema de la custòdia del territori pensen que no seria factible. Al fil de la pregunta Encarna ens diu que en quant al nostre territori “cal parlar de la Valldigna, no de Tavernes, en lloc de fer-nos xicotets, cal fer-nos grans i units tindrem més força per poder conservar el que és nostre”

Encarna i Josep també pensen que hi ha que protegir els arbres de dins del poble. Alguns dels arbres que queden més antics, són els plataners de darrere de la casa de la cultura que eren els que feien ombra a l’estació de la línia de ferrocarril Carcaixent-Dènia.

Parlem del tren, Encarna pensa que aquest va crear molta riquesa per a l’agricultura i per a l’industria. Va portar el progrés a la vall ja que tot el que entrava i eixia venia pel tren, en un moments en que el transport per carretera era insignificant. Encara queden vestigis del tren, al polígon del Pla hi ha una casella de pas a nivell menuda però amb bon estat de conservació, al llarg de l’antic traçat pel terme hi han restes de ponts, de raïls, de terraplens i la ‘casa de la natura’, que era una casella de pas a nivell de dues plantes, tan gran com l’estació del Verger. Encara queden vestigis del tramway tirat per cavalls, en el tancat d’un camp hem trobat un rail que porta escrit: ‘Darlington 1860’, que era la marca  de fàbrica dels primers raïls.

Encarna ens conta que queden dos o tres kilòmetres amb restes de l’antic traçat del tren tapades per camps de tarongers. “En tots els llocs s’ha conservat i ací no, es podria fer una via verda. El tren va connectar territoris, unia els municipis de la Ribera, la Safor i la Valldigna. Hem perdut un eix vertebrador molt important”.

Parlem de la font lluminosa que es troba a l’entrada del poble ‘la bien pagà’, perquè va costar molts diners. Es va fer cap als anys 70 quan el poble va créixer molt, com a conseqüència de l’auge del cultiu del taronger i de les hortalisses. Anomenen el Casino dels Caçadors enderrocat per construir un edifici d’habitatges.  És el moment en que despega la construcció del nucli urbà de la platja, començava a despuntar el turisme.

Parlem de la bassa que es troba a la tercera rotonda a l’entrada del poble des de València, és una font monumental molt important. Primer va estar col·locada  al mig de la plaça de l’Ajuntament quan construïren el nou ajuntament en 1891, després en la dècada dels anys 50 quan construeixen el prado de les tomaques i l’antic el converteixen en passeig i la col·loquen allí, a l’actual Passeig del País Valencià i darrerament ha estat traslladada a l’entrada del poble, prop dels Sequers. És la tercera ubicació que té. Quan estava ubicada al Passeig estava molt bonica, tenia una rocalla al centre des d’on eixia aigua i els xiquets i les xiquetes jugaven a agafar els peixets de colors. Ara no pots accedir-hi a la font, és una font-rotonda.

En el lloc on estava la font a la plaça de l’Ajuntament en honor a l’arribada de la llum col·loquen una farola, que va estar al mig de la plaça fins que va venir la televisió valenciana a gravar el programa “canta canta” amb Maria Äbradelo i com que aquesta molestava per a l’espectable la van llevar i mai més la van posar.

La placeta de l’església té molt d’encant, la pujada a l’església està bé. Demostra que lo nou i lo antic són compatibles. Pensen  que l’ambient que donen els fanals ha quedat molt bé. Els banquets que han posat creen veïnat.

Ens diuen que a Tavernes no hi ha centre de dia, i això és molt negatiu. Ens tenim que preocupar per la gent major.

Per finalitzar ens diuen que desitgen fer Tavernes sostenible, un lloc atractiu per a viure. Cal esforçar-se per avançar cap al futur sense deixar de banda el patrimoni que hem heretat dels nostres majors. Hem de poder generar un sentiment de volença i qualitat de vida compatible amb el desenvolupament i la modernitat sense oblidar el que som i el que tenim.

Encarna Sansaloni | MIRA DE PROP from Participa Tavernes on Vimeo.

· Participa amb els teus comentaris

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *