Fernando Sendra mira de prop el paisatge de Tavernes | entrevista 3

27.11.2014 – El dimecres 8 d’octubre vam conversar amb Fernando Sendra. Fernando és químic i ha estat professor al Campus de Gandia de la Universitat Politécnica de València. A més és autor, entre altres, de les publicacions “Passeig pels molins d’aigua de la Safor” d’edicions del Bullent, “Arquitectura de l’aigua. Guía del patrimonio hidráulico en las zonas rurales de la Comunidad Valenciana” editat pel Centre Excursionista de València i “Els barrancs de la Safor. Una mostra de diversitat de la natura” editat pel CEIC Alfons el Vell Gandia. Fernando és de Pego, però estima molt la Valldigna.

Fernando coneix la vall d’una manera diferent a les persones que l’habiten ja que tots els anys, des de fa més de quinze, realitza anàlisis de les seues aigües. La Valldigna és un lloc que li agrada molt i que per tant coneix mot bé. Respecte a les unitats de paisatge proposades, ens diu que tota la vall és una unitat hidrogeològica i fisiogràfica perfecta, ens parla del riu Vaca i del riu Badell, del meandre del Tol·lo, del Clot de la Font, del  Ràfol i de com abans els poblets s’ubicaven protegits a la muntanya deixant la vall lliure. També ens va recorda les moreres que hi havien als camins, herència encara de la producció de cucs per a la seda.

Sobre els punts d’observació, Fernando destaca la baixada de Barx cap a la vall i el mirador de la Visteta. Ens comenta que el sistema aqüífer que ve de Barx beneficia a tota la vall fins a la plana.

Fernando va portar a l’entrevista les dades obtingudes dels anàlisis de l’aigua realitzats al terme municipal de Tavernes. A partir dels resultats dels anàlisis del darrer any parlem de la intrusió marina i de la salinització, i ens centrem en les mostres extretes en el motor del Massalari, el motor de Sant Josep (Raconàs-Calderer) i el motor del Raconàs-Bartolo.

L’aigua del motor del Massalari és el doble de salada que la del motor de Sant Josep i aquesta el doble de salada que la del motor Raconàs-Bartolo. La salinitat té a veure amb la intrusió marina que produeix que les aigües tinguen més quantitat de sodi i clorur en la seua composició. Una vegada avança la intrusió de la mar pràcticament no es pot parar, tenia que ploure molt i seguit i, al mateix temps, deixar d’extraure aigua del subsòl. En el cas de Tavernes Fernando ens comenta que afortunadament aquesta intrusió s’ha mantigut i no ha progressat a penes en els darrers anys, perquè els rius o canals de la marjal i les infiltracions del Vaca propicien una recàrrega de l’aqüífer de la vall.

La mostra d’aigua del motor de l’Hort del Molí, que es troba a l’interior de la vall, presenta una salinitat similar a l’aigua del motor Raconàs-Bartolo. Fernando ens explica com la intrusió marina cap a la vall és escassa per la presència de sèquies de desguàs a la marjal, com ens ha  indicat abans. Amb la presència d’aquesta aigua superficial el mar penetra menys.

La marjal és la interfície entre el mar, la zona salubre, i l’interior, la zona dolça. El fet de regar i de ploure conté la zona dolça i evita que la zona salubre avance cap a l’interior. A la franja del cordó litoral a Fernando no li interessa fer proves ja que cada vegada està més degradada. La marjal és troba molt salinitzada a causa de l’extracció massiva d’aigua per a regar i per la pèrdua de superfície d’infiltració per la massiva construcció de cases i d’infraestructures viàries.

En els últims anys la quantitat de nitrats en les aigües s’ha reduït, aquesta disminució és conseqüència de l’abandonament dels camps ja que els nitrats els aportem nosaltres al camp amb els adobs. De totes formes que baixe la quantitat de nitrats és positiu per a la qualitat de les aigües.

mapa-sendra-per-a-publicar

Fernando apunta que a més salinitat del sòl el taronger no podria cultivar-se. Altres cultius més resistents, si l’aigua i la terra estan molt salinitzades, són el caqui i sobre tot el magraner, i les hortalisses com les tomaqueres i les albergínies. També comenta que abans es regava per motor a manta i així l’aigua s’infiltrava i es recarregava l’aqüífer. Al passar al reig per degoteig l’aigua es queda en la superfície i no es recarreguen els pous i com a conseqüència es facilita que el camí de la salinització avance. Si un sòl presenta salinitat i es rega amb aigua amb problemes de salinitat s’empitjora encara més. Per això la salinització està més present en les zones àrides on és més necessari regar a sovint i al final les terres acaben més salinitzades.

El reg a degoteig és aparentment millor, però portarà problemes si no es fa una bona instal·lació, perquè el reg salinitza la superfície òptima agrícola i si a més es rega amb aigua salinitzada dels pous, s’agreuja el problema. Al moment actual només és recarrega l’aqüífer amb aigua bona quan plou. Fernando apunta que el 90% del regadiu de la Safor (tant el directe com el reg per pous que es beneficien de la infiltració del reg superficial directe) utilitza l’aigua del pantà de Beniarrés.

Com a itinerari escènic o recorregut paisatgístic, Fernando ens proposa el recorregut paral·lel a l’aigua, el camí dels molins. Els molins eren construccions molt eficients, no gastaven aigua, però la transformaven i extreien energia d’ella. Encara que no queden molts dels antics molins es pot fer el camí per on passaven. Per exemple, Fernando cita el molí Colomer que estava situat al carrer de la Valldigna, i el molí Galiana, que comercialitzava la marca d’arròs Victòria, i s’ubicava a 100 m més avall de l’anterior. També menciona el molí de Luis Juan que es trobava al carrer Molí a prop de l’actual camp de futbol. Al seu llibre “Passeig pels molins d’aigua de la Safor” Fernando conta que aquest “degué de ser el primer molí fariner de la Vall”.

Els molins marquen el traçat de la sèquia, al nucli urbà de Tavernes passava per l’actual carretera CV-50, a prop es trobaven els molins Galiana i Colomer ja desapareguts. En altres municipis com  Anna, Gestalgar o Pedralba hi ha sèquia en el carrer principal i a les cases s’accedeix per pontet. Així estava a Tavernes i a altres pobles que van optar per tapar-la. Per a Fernando, el primer camí que va existir és el camí de l’aigua, els carrers es feien després al costat de les sèquies. Les sèquies anaven a parar al molí per a emprar les seues aigües. Al créixer el poble els molins es quedarensituats dins d’aquest.

Pel que fa als valors tangibles i intangibles, Fernando pensa que el camí de l’aigua és un valor patrimonial. El camí de l’aigua es va obrir per a l’agricultura de regadiu, en un principi l’aigua feia un camí natural, i a partir de les sèquies principals es van fer altres secundàries per a derivar l’aigua. Aquesta estructura va possibilitar el regadiu, si no hi haurien moltes zones de secà a la vall. Al territori de la Valldigna, a partir del molí Company a Simat de la Valldigna i el assut del Gorg, es desenvolupa tot. A Tavernes l’horta històrica és la del voltant del camí dels molins urbans, l’altra era marginal i era de secà.

A la Valldigna hi trobem dos camins d’aigua, un camí és el que discorre per dalt del riu Vaca fins al poble de Tavernes, i l’altre és que va per baix del riu i que es recolza amb l’aigua del Clot.

Fernando continua parlant que els elements de la xarxa hidràulica són patrimonials, i els molins es pot dir que representen a l’enginyeria aplicada a la vida domèstica, a produir menjar. Una vegada els molins van deixar d’utilitzar-se per a fer farina de dacsa o blat, es van reconvertir en molts pobles per a produir electricitat. Això va ocórrer fins els anys 60 del segle passat a comarques com la Safor o la Marina Alta, també a Benifairó però a Tavernes no coneix el cas.

Al parlar de valors intangibles, Fernando fa referència al paisatge, i cita, entre altres, a l’Ombria, el Bolomor, el Castell de la Reina Mora, la Xara, el Monestir, la Baixà del Toro, la Fontarda, les casones del camí Fondo…

Fernando comenta que quan va començar el desenvolupament del regadiu es van construir les cases i les bases de reg, un bon exemple és el camí Fondo, que conté molts motors que funcionaven amb gasogen i després gasoil i casones precioses. A les casones es plantaven un gran nombre d’arbres que les feia destacar en l’entorn i també servien per a tapar la casa. Es plantaven anouers, arbres exòtics i també es mantenien les moreres residuals, la fusta de la qual servia per a fer mobles per a l’interior de les cases.

Sobre el conflictes, Fernando pensa que cap territori és conflictiu, són les persones les que són conflictives i que posen per davant els seus interessos individuals, com és el cas dels PAIS (Programes d’Actuació Integrada).

Li preguntem a Fernando que fem amb aquest patrimoni i si els molins podrien funcionar d’una altra manera en el moment actual, com per exemple com a museu. Fernando respon “que n’hi ha ja molt de museu, i per a què més?”. Diu que els ajuntaments no els interessa i que per a què estiguen vius es preferible deixar-ho com està.

Acabem parlant dels reptes d’aquest paisatge. Fernando reprèn el tema del reg a degoteig, que està produint que desapareguen les sèquies, ja que ara si es trenquen no es reparen, i per tant l’aigua ja no arriba a la parcel·la que encara rega a manta i s’opta finament pel degoteig també.

Fernando pensa que el territori ha sigut clau per al desenvolupament econòmic de la vall, però actualment  els tarongers, i l’arròs anteriorment, no són rentables i per això s’estan abandonant  els camps. Aquest fet fa que el paisatge del bosc vaja retornant. Fernando diu que el paisatge agrícola està morint perquè l’estan deixant morir, l’administració és indiferent a tot i lamentablement és un reflex de la societat que sembla no li interessa res. “El ritme d’ara és molt ràpid, no dona temps a la natura a recuperar-se o a adaptar-se”. Fernando conclou dient que l’agricultura és essencial, i no pot deixar-se només en mans de la industria alimentària que controlen els cultius, llavors, fitosanitaris, etc. En un escenari de crisis generalitzada la població ho tindrà molt mal per a poder menjar si no es fa res.

Per a finalitzar Fernando ens recomana molts autors i llibres per a llegir i aprofundir el nostre coneixement sobre l’evolució del paisatge a la Valldigna, entre ells, destaca i recomana llegir el llibre de Josep Toledo Guirau “Les aigües de reg en la història de la Valldigna”, que podeu trobar a la Biblioteca Municipal.

Fernando Sendra 1/2 | MIRA DE PROP from Participa Tavernes on Vimeo.

Fernando Sendra 2/2 | MIRA DE PROP from Participa Tavernes on Vimeo.

· Participa amb els teus comentaris

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *