Juan Clar mira de prop el paisatge de Tavernes | entrevista 4

16.11.2014 – El dia 15 d’octubre els membres de l’equip redactor de l’Estudi de Paisatge vam estar conversant amb Juan Clar. Juan és de Tavernes i ha sigut president de la Comunitat de Regants de “las Partidas de Arrozales de Tavernes de la Valldigna” durant 20 anys. També ha sigut membre de la Cambra Agrària de Tavernes i a més ha estat un dels socis de l’empresa Frestaber.

Juan Clar va estar dedicat de jove a treballs relacionats amb l’agricultura a França i a Tarragona, després va tornar a Tavernes i va muntar una empresa per cultivar la fresa, ja que la taronja no es pagava tant. En la riuada de l’any 82 es van inundar part de les terres que tenia en la marjal. Malgrat això va poder aguantar, però a la següent riuada de l’any 87 ja no va ser possible refer-se i decideix anar-se’n a Huelva on va muntar altra empresa, aquesta de vora 400 empleats. Una vegada es va jubilar, ell i els seu soci van vendre l’empresa. A dia d’avui continua dedicant-se a cuidar els camps de la seua propietat.

Juan ens va contar que a Tavernes, a la plana, es rega amb aigües sobrants del Xúquer i que aquestes aigües ens venen a través de Cullera. Antigament en època de sequera no arribaven aquestes aigües residuals i no tenien prou per a cultivar l’arròs. Davant aquesta situació es decideix realitzar una concentració parcel·lària i una posterior dessecació de la marjal, això vol dir que s’agruparen terres de diferents propietaris i es va constituir la Comunitat de regants per a fer una millor gestió i aprofitament de l’aigua.

El riu Vaca desbordava abans dues o tres vegades a l’any abans de les obres, com era un riu molt menut es va demanar a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer que s’ampliara el seu llit des de la carretera general cap al ferrocarril.

Quan parlem amb Juan de les unitats de paisatge, ens comenta al respecte que considera adequada la delimitació del regadiu citrícola sobre marjals ja que es correspon amb el corredor verd del Xúquer, com ell anomena el corredor mediterrani, que va des de Cullera, passa per Tavernes i desemboca al riu Serpis. Es tracta d’una zona deprimida darrere de l’antic cordó dunar.

Juan ens va dir que als segles XVII y XVIII no hi havia res, només aiguamolls. Al terme de Tavernes es va començar a guanyar espai a la marjal amb el cultiu de l’arròs i es va canviar després al cultiu del taronger i l’albergínia.

Juan ens diu que als ullals ja no hi ha aigua, el nivell freàtic es troba a quatre o cinc metres. Al no quedar quasi aigua superficial, s’estan passant al degoteig, ja no es rega a manta.

Juan ens parla del Pla de Defensa, aquest és ara el límit entre Cullera i Tavernes. Es tracta d’una sèquia on es replega l’aigua desbordada i es recondueix a la mar. El Pla de Defensa es va començar en l’any 87 o 88. El punt per baix del ferrocarril no es va executar bé i es el que va generar problemes.

A l’any 1977 Juan entra en la Comunitat de regants. En aquests anys ha estat pendent de solució el tema de les aigües que venen per avinguda. Al municipi de Tavernes hi ha bon clima i bons terrenys, el problema són les avingudes. Hi ha que dur una bona neteja del canals d’aigua de canyes, hi ha que portar-ho al dia, perquè si ve una riuada pot ser un problema.

Al començar de nou en terres de marjal s’ha pogut mecanitzar, a diferència de les zones de l’interior de la vall. Juan apunta que si no es mecanitzen els cultius no són rentables. Avui en dia es continua dessecant la marjal, el motor que es troba en el límit amb Cullera ho paga la Comunitat de regants.

Li preguntem sobre les restriccions que se’ls imposa des de Conselleria per cultivar en zona humida protegida, Juan comenta al respecte que la Conselleria no els deixa fer basses, ni pujar les terres, ni tirar enderrocs.

Pel que fa a punts d’observació, Juan destaca el mirador de Sant Llorenç, el restaurant “Las cinco Hermanas” i el mirador de la Mediterrània, des d’aquest darrer controlen les furgonetes que entren a furtar als camps.

Al parlar dels itineraris paisatgístics, a Juan li agraden els recorreguts pels camins que limiten amb les muntanyes a la part del Cambro i l’Ombria. Li agrada tindre de referència el poble. També li agrada el Massalari i el Racó de Joana.

Sobre els valors que té aquest paisatge, Juan afirma que els majors valors són la terra i un molt bon clima. Juan ha treballat a Andalusia, a Huelva, i comenta que la terra d’ací és molt millor però que al no estar mecanitzada l’explotació, per trobar-se parcel·les menudes, és menys rentable. Continua dient que encara que en molts llocs hi ha bon terrenys, no tots tenen el bon clima de la Valldigna i la brisa constant que és molt important perquè no gele, no baixen les temperatures per menys de 0º C. El fons de la vall és més gelat.

Li preguntem què pensa de la qualitat de l’aigua, i ens comenta que la qualitat de l’aigua depèn del que plou eixe any, ja que l’aigua de pluja neteja les sals i afavoreix que els arbres rebroten. En aquest moment l’aigua té molta quantitat de sal perquè no plou.

Respecte al futur i als conflictes d’aquest paisatge, Juan diu que el major conflicte és la competència amb els mercats. Les grans empreses com Mercadona o Carrefour volen guanyar tant que ofeguen molt a l’agricultor, marquen el preu de compra i de venta i els agricultors acaben abandonant. També comenta que un altre conflicte son les polítiques europees en agricultura, per afavorir a tercers amb ma d’obra més barata i també bons terrenys. Per exemple al Marroc s’està cultivant fresa, ací no es poden ficar els preus d’ells. Encara que la nostra fresa és de millor qualitat es ven més la d’ells perquè és més barata. A més, allí pagen menys taxes perquè no hi ha tant de control. Així que la solució ha de vindre de la política, de les negociacions polítiques. Com passa en la pesca, són temes de fronteres a nivell de política agrària europea.

Per finalitzar Juan conclou que si no canvia la política actual, s’acabaran abandonant els camps. S’estan provant alternatives com el caqui o la magrana però pensa que passarà el mateix que amb la taronja o la fresa. Mentre es produeix poquet es ven al mercat interior i va bé.

Juan diu que en Carcaixent el taronger va començar a plantar-se en 1820, a Tavernes més tard al 1920, però abans havia estat l’hortalissa. La imatge d’ara és la de l’abandonament.

Potser altra opció seria unir-se varis propietaris en zones més extenses, tipus cooperativa, però no una empresa privada. Hi hauria que canviar de cultiu, tal volta raïm, que es feia abans.Veu difícil la figura del Parc agrari, ja que els ajuntaments de la Valldigna no seuen mai per a parlar d’açò, sembla que no hi ha voluntat per fer coses de manera conjunta.

Juan pensa que el minifundi ha ajudat al fet que no s’abandonaren més les terres, perquè amb el minifundi s’han permès fer coses que d’altra manera no haguera sigut possible. Abans si alçaven la terra es tenia que tirar de pou i a més les sèquies en aquestes zones són per a desaiguar. Des de la Comunitat de regants volen que poc a poc entre més gent a formar-ne part.

· Participa amb els teus comentaris

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *